A penes s’ha escrit de la teua immarcescible bellesa, Lua,
gran en la teua senzilla nuesa,
tan diferent i tan igual
a les mil i una nàiades que creaves
amb eixes mans d’aigua tan teues,
llunes de la teua passió sense ocàs.
Observar-te nueta quan dorms i et lliberes als constrastos del nostre santuari, és per a mi com aturar el cronòfag en la llum intacta
i fer-me el silenci previ al fòc.
M’enchisa esta pell teua erma que se’m torna expansió i ribera del tacte, com el sol disgregat entre els còdols.
Des de lluny em vas acollint en tots els teus ports com una llum de nacre evanescent d’unes ales impellides per la necessitat de cercar aire, estajant-me en les teues galtes, parpallejant la teua tendrea i jo segueixo aferrant la nit, el cels, al ritme de la teua set, de rerefons la cadència de Joséphine Baker va liquant-se pels passadissos de la memòria i estem esteses en l’arena de Les Fonts.
Renaix el dia en els ulls de l’afecte gotes d’aigua d’un oceà que vaig libant a besades mentres la passió i l’eros es fonen en besos i s’emboliquen dins l’original llímit dels nostres cossos nuets. Eres el llostre on s’irradia l’olimp del nostre vol. Eres la bella percepció de l’invisible que miro amb els sentits de l’ànima que et divisa. L’esperit que m’enlluerna fins als àmbits i els horisons substils d’esta gran bellesa : tu.

rll).
02/98
©Marisa Röesset y Velasco (1904-1976). Dona de blau (1928)
http ://conchamayordomo.com/2017/09/13/marisa-roesset-y-velasco/